Susanna Rafart

Para Carmina Carbó

Susanna Rafart

La força de la poesia és la força del saüc, amarga i plena, ascendent en el triomf de la flor blanca, crescuda enmig dels marges d’una terra innoble. Qui en resisteix l’expandida dolcesa? Qui, finalment, es dóna al seu tribut, miraculós destret de la bellesa, pols i cadàver d’erms abandonats? Arreu i enlloc instal·la amb pobresa la seva neu corrupta: és la seva força, la força del que segrega i mor, la força del verí que el cor altera, la força d’un corrent desfermat de baies negres que sepulta la terra de la llum.

Voldràs la rosa? I quina rosa? Cerco la flor en el territori urgent del meu exili. Amb una gúbia d’arç arrenco pètals del linòleum del teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent el roig que se’n desfulla. No, aquesta no. Sí, però, la rosa negra d’immarcescible primavera, l’obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen, cranial, la que defuig néixer i morir en els camps de la pàgina en blanc.

Gracias, Carmina por compartir durante años la defensa del catalán en las escuelas, por la humanidad en el tratamiento en personas con otras culturas y establecer espacios de acogida plenos de calidez. Y gracias por tu sensibilidad y amistad.